Un a vegades s'ofusca tant en els resultats de la seva obra que no se n'adona de la única cosa real que de debó té entre mans. De la seva vida. Les coses que fa, les persones que l'envolten. Alló que succeeix mentres fas que succeeixin coses.
Hi ha un cómic de Dilbert en que Willy está en una reunió i té que donar un informe de resultats semanals.
Donat que ara no tinc aquí el tomu en questió (Ya no sé ni qui el té cabrons! Ets tu, Aleix?) faré una parafrasis aproximada del concepte:
" Dado que mis resultados esta semana han vuelto a ser nulos, he desarollado lo que llamo "orgullo de procesos", que me permitirá afrontar estas reuniones sin ningún tipo de bajón moral. Como podéis apreciar en estos gráficos que he preparado, mientras los resultados se han estancado, el nivel de trabajo ha ido subiendo imparablemente día a día".
Bueno, ya, aquest tampoc es el plan. Pero el contrari tampoc.
El fí justifica els mitjans? Sota algunes consideracions podríem dir que si, peró el problema es que tenim dificultats per identificar els nostres fins, i multitud d'aspectes que identificaríem com mitjans resulten ser un fi: quelcom trascendent.
El making of del Senyor dels anells es una oda als fins, una oda als mitjans, una oda als mitjans com a fi, ona oda a la vida(TOMA YA!).
Potser es perque em sento llunyanament identificat (Eh! No em mireu així! No sabeu que l'eslogan de SUCCESS [que per cert va sobre un cineasta fracassat que explica com de malament li surt la peli] es "to success you have to fail"?), pero les vivéncies que narra el completíssim making of the "El Retorno del Rey" estàn plenes d'emocions i situacions que, al meu parer, superen les de la pel·lícula en si.
Orcos a mi...I val, ja sé que per a mi es fácil de dir per que, si soc sincer, no em diuen gaire les pelis del Senyor dels Anells, peró crec que es un bon exemple de la trivialitzada i comú frase "la realitat supera la ficció".
Totes les dificultats a que es veuen sotmesos t'impliquen més que les llunyanes guerres contra criatures amb poc d'humanes. Tot el que la realització de la pel·lícula suposa a tots els nivells, en totes les etapes de producció, es tan tan gigantesc que les aventures de la ficció es fan petites.
Per que vull veure agonitzar a sam i frodo per arribar a la muntaña aquella quan puc veure tot l'equip de pospo de so, tot Weta digital, el señor Howard Shore i els muntadors a punt de morir, dormint una nit si i una no? Acabant-ho tot a cegues per que el muntatge final no arriba?
Per que haig de veure plorar a un Hobbit despedintse al final de la película quan puc veure a Peter Jackson plorar en rodar les ultimes preses?
Respecto molt més a Viggo Mortensen després de veure el Making of i de veure com es porta i com tothom parla d'ell que no al seu personatge sent coronat rei i cantant en elfic. Em flipa molt més saber que aquest mateix tío en rodar les imatges de la muntanya nevada aquella pujava a peu cada dia en comptes danar en helicopter com els demes que no veure'l matar orcos i orcos.
Les amistats que es forgen mentre tota aquella gent treballa espatlla contra espatla m'afecten molt més que les dels personatges.
El making of del senyor dels anells si que es algo épic. Peter Jackson, Howard Shore, els tres muntadors, Weta Digital, Weta Workshop, l'equip de pospo de so, el productor, i tots els que van intervenir si que son herois de debó, d'una história de debó.
Una história de més de cinc anys.
La história de com es va fer el senyor dels anells es la história d'unes persones que volien recrear quelcom épic.... quan el que de debó era épic era el que feien ells.
I óbviament, superaltíssimament recomanat per cineastes que les hagin passat putes. Es a dir: per a tots els cineastes XD.
