Wikileaks Party

Estats Units censura la web, es senten comparacions amb el terrorisme, la interpol fica Julien Assange en busca i captura per càrrecs que res tenen a veure amb Wikilieaks i s'intenta obrir un debat sobre el permís al secretisme de les institucions. Tot aquest tema dona que pensar moltes coses, però a mi, per començar, se m'ocorren dues.

La primera es una obvietat: vivim en un ordre perfectament establert i es prenen les mesures necesàries per restaurar el poder, la posesió de la veritat, l'autoritat moral, l'aparença, i, es clar, la pasta. I tot i el revol, sembla ser que funciona. 

La segona es: quins son els límits de la nostra credulitat? Pot seguir creyent la gent que tot el que tenen els governs a amagar es troba en els cables de Wikileaks? Pot seguir el public confiant en l'oficialitat dels fets i les seves relacions, considerant que si només surt aquesta brúticia en els mitjans oficials, es perquè es l'única que hi havia? O potser sería més lógic considerar que aquesta es la punta de l'iceberg i que queda molt per destapar? Aparent i paradoxalment, fins que ningun gran mitjà d'informació no tregui res en contra de les versions oficials que ells mateixos aporten, es seguirà creyent en elles. Potser el que faria falta es que Wikileaks tregués uns documents sobre com la informació es filtrada als mitjans. Però segurament no en sentiríem res, de tot això.

Ah! I dues curiositats:


Anonymous va atacar ahir Visa y Mastercard per deixar de donar serveis a Wikileaks. Les seves comptes de Twitter y Facebook van ser tancades en un plis, però han reaparegut aquí.

Mentrestant, en les webs de contrainformació, es diu que el senyor Assange forma part del joc y s'especula sobre per què podría ser interessant per al poder tota aquesta controvérsia.