martes, 8 de abril de 2008

Soroll de fons Part 1: DYLARAMA

Tinc una amiga que es psicòloga.
I no, aixó no es un post de A l'Altra Banda: es veritat, tinc una amiga.
I es psicóloga.
Bé, li falta poc de carrera. Que més voleu.
La qüestió es que jo volía saber si un psicóleg té més capacitat per a ser feliç que un home d'a peu, ja que està clar que si que en té molta més que respecte a un de genolls.
Un dia abans ja l'hi havia preguntat el mateix a un estudiant menys avançat, i no vaig estar segur d'entendre'l. Em va dir que un psicóleg era capaç de desenvolupar mecanismes i estratégies per acomplir coses de manera més efectiva que la gent normal.

PER EXEMPLE
Moure els dits mentre es pensa (o mentre s'intenta recordar o algo així), ho fa més fàcil per que s'estimula una determinada part del cervell.
O PER EXEMPLE
Usar certes estratégies lingüístques o similars, sent conscient de les primitives reaccions que aixó provoca, i podent establir més domini sobre la relació amb l'altre, la qual cosa em va dir que anava molt bé per lligar.

Després els psicólegs han de solucionar aquestes coses.

I suposo que aixó només serán dos exemples. Algú que es coneixedor de la ment humana, del seu funcionament més obscur, de la seva lógica i el seu ordre, deu ser capaç d'aplicar técniques que li permetin ser més eficient, acostar-se més fàcilment al seus objectius, que el seu alter ego que, en un mon paralel, no té ni puta idea de psicología.

Cal dir, no obstant, que quan li vaig exposar aquesta idea a la meva amiga ella va acceptar aquest raonament a mitges, apuntant que existeix una certa tendencia a sobreanalitzar les coses un cop es té el poder per a fer-ho.
Així, el psicóleg afectat de tal mal pot caure molts cops en la xarxa de veure coses malaltisses en comportaments que ens semblarien naturals, o de desrelativitzar i acabar veyent els humans com una maquinària lluny de la percepció lleument realitzadora que tenim la resta de mortals.

Donava la casualitat, però, que jo havía llegit feia poc sobre el "Síndrome de l'espectador Anónim". L'espectador anónim, sense coneixements psicológics, es aquell tipus de persones que en comptes d'altruisme veuen autorealització i en cambi d'amor intercambi egoista. Aquelles persones que veuen el fons del fons del fons de les coses, sense deixarse endur per les macroestructures de reaccions que anomenem sentiments.

S'assemblava bastant al que ella narrava que passava als psicólegs.
Llavors, ells mateixos no podíen tractar una fixació que havíen diagnosticat com a Síndrome en la resta de persones?
Sonava a estafa...

6 comentarios:

Aleix dijo...

Sense donar-me per aludit (i no em refereixo a això de A l'Altra Banda -que gràcies!- sinó al que és el "síndrome de l'espectador anònim"), que sí que hi ha sentiments (deguda i involutàriament autosuggestionats, oi?), he de dir que no em sembla tan lògic concloure que un psicòleg, pel fet de poder donar indicacions als altres i guarir-los els seus problemes, hagi de poder fer el mateix amb ell mateix.

PER EXEMPLE

Un metge no pot operar-se a ell mateix, la majoria d'ordinadors (excepte el Multivac de l'Asimov) no s'espera que s'autorreparin i els advocats tenen advocats i fins i tot, qui ho sap, a vegades els cuiners se'n van a un telepizza.

(Sí, són exemples dolents, però volia fer la gràcia de repetir l'estructura.)

Sigui com sigui, el cas dels psicòlegs és encara més evident: "curen" el mateix que han d'usar per "curar" (parlo de la seva... ehem... ment).

I encara una darrera qüestió: quan s'aprofundeix molt sobre una cosa, és possible que es perdi l'instint, i això és el que fa que, de tant parlar a la Universitat dels processos mentals que afecten a la producció del llenguatge, senti que aviat perdré aquesta bonica facultat i hauré de fer-me entendre per grunys.


(Jo... Quina rèplica més patatera. Com diries tu, un calaix desastre.)

J dijo...

Es que el meu post també es un calaix de sastre...
no obstant, he de dir que es un post inacabat, com indiquen els punts suspensius i l'expressió "part 1" en el títol. Tot i que suposo que en cera forma aixó del síndrome de l'espectador anónim es tanca aquí. I es clar que soc conscient de que un doctor va a altres doctors a que el curin, pero llavors, per que no ho fan els psicólegs per aquest cas concret? Vull dir, si tant arraigat està a la professió, haurien d'anar al psicóleg només sortir de la universitat... Hauríen d'ensenyar a l'universitat (en que suposo que bona part dels professors son psicolegs) de tal manera que no creessin aixó. El que volia dir es que, potser, estan condemnats.JAUJAUJAU

I visca les deformacions profesionals que et permeten fer-te el txulo, com quan veus una peli amb gent i dius "buah tío, porto tota la setmana muntant i ara veig el muntador tallant els planos".

Aleix dijo...

La psicòloga dels Soprano va al psicòleg. Estàs segur que no és així en tots els psicòlegs del món?

J dijo...

Jo, no em se fe entendre. Volia dir que si en la comunitat de psicolegs es una malaltia tant arrelada, potser es que no so poden curar ni entre ells.

Quasi-psicòloga dijo...

No ens oblidem mai del tema central de tot això LA MENT, ostres es comparable a quasevol altre cosa??? Potser el paral·lisme - Síndrome del espectador anonimo(ja no saben que inventar... hi ha hackers que sempre inventen nous virus...) amb "psicòleg paranoic" fins quin punt??? Bé si parlem del sindrome del espectador anonimo comparant-lo amb el psicoleg paranoic, bé podriem parlar del metge hipocondriac... no???? I no es quelcom que succeixi a molts psicòlegs... jo cada vegada més per converses amb companys de classe, i debats que sorgeixen amb els professors, crec que es quelcom que els hi passa més als estudiants de psicologia i que amb el temps i si fos necessari amb ajudar d'altres professionals es controla... una cosa diré, sabent que hi ha marge d'error i que RES es generalitzable. Quasi tots, per no dir tots, perque sempre existeix el tipic que va d' excepció... quasi tots els psicòlegs van (o han anat) al psicòleg com si del metge de capçalera es tractès. LOS PSICOLOGOS VAN AL PSICOLOGO... OH MY GOOOOD!!!
I el fet de que el psicòleg hagi d'anar al psicoleg (que ja ho diuen a la universitat) no és pas una condemna, jo crec que és sa!

Respecte a lo dels sentiments i tot això en el síndrome del espectador anonimo... llegiré al respecte, OF COURSE!!

Per cert, logica i ordre no son adjectius possibles per parlar de ment humana... :)

Hem quedo amb coses que m'agradaria dir no per prudencia sinó perquè he de fer el dinar...


Petons!!

Anónimo dijo...

Yo nunca las he visto tan bien puestas como ESTAS...