Soroll de fons Part 1: DYLARAMA

Tinc una amiga que es psicòloga.
I no, aixó no es un post de A l'Altra Banda: es veritat, tinc una amiga.
I es psicóloga.
Bé, li falta poc de carrera. Que més voleu.
La qüestió es que jo volía saber si un psicóleg té més capacitat per a ser feliç que un home d'a peu, ja que està clar que si que en té molta més que respecte a un de genolls.
Un dia abans ja l'hi havia preguntat el mateix a un estudiant menys avançat, i no vaig estar segur d'entendre'l. Em va dir que un psicóleg era capaç de desenvolupar mecanismes i estratégies per acomplir coses de manera més efectiva que la gent normal.

PER EXEMPLE
Moure els dits mentre es pensa (o mentre s'intenta recordar o algo així), ho fa més fàcil per que s'estimula una determinada part del cervell.
O PER EXEMPLE
Usar certes estratégies lingüístques o similars, sent conscient de les primitives reaccions que aixó provoca, i podent establir més domini sobre la relació amb l'altre, la qual cosa em va dir que anava molt bé per lligar.

Després els psicólegs han de solucionar aquestes coses.

I suposo que aixó només serán dos exemples. Algú que es coneixedor de la ment humana, del seu funcionament més obscur, de la seva lógica i el seu ordre, deu ser capaç d'aplicar técniques que li permetin ser més eficient, acostar-se més fàcilment al seus objectius, que el seu alter ego que, en un mon paralel, no té ni puta idea de psicología.

Cal dir, no obstant, que quan li vaig exposar aquesta idea a la meva amiga ella va acceptar aquest raonament a mitges, apuntant que existeix una certa tendencia a sobreanalitzar les coses un cop es té el poder per a fer-ho.
Així, el psicóleg afectat de tal mal pot caure molts cops en la xarxa de veure coses malaltisses en comportaments que ens semblarien naturals, o de desrelativitzar i acabar veyent els humans com una maquinària lluny de la percepció lleument realitzadora que tenim la resta de mortals.

Donava la casualitat, però, que jo havía llegit feia poc sobre el "Síndrome de l'espectador Anónim". L'espectador anónim, sense coneixements psicológics, es aquell tipus de persones que en comptes d'altruisme veuen autorealització i en cambi d'amor intercambi egoista. Aquelles persones que veuen el fons del fons del fons de les coses, sense deixarse endur per les macroestructures de reaccions que anomenem sentiments.

S'assemblava bastant al que ella narrava que passava als psicólegs.
Llavors, ells mateixos no podíen tractar una fixació que havíen diagnosticat com a Síndrome en la resta de persones?
Sonava a estafa...