miércoles, 17 de septiembre de 2008

Adolescencia viene de adolescer...

... pero nos estamos pasando.

Leo hoy en el periódico estadísticas no molonas sobre las enfermedades mentales en la juventud española.
Ya dejando de lado las físicas como la obesidad, aparecen cuadros como ansiedad y depresión en menores muy menores y el suicido como la tercera causa de mortandad en niños de 10 a 14 años.
No quiero hacerme pesado con datos a tutiplén, para eso tenéis la noticia aquí.

Lo que pasa es que, mientras leía esto, me ha venido a la cabeza una definición que leí el otro día en el Urban Dictionary (definiciones de expresiones y palabras modernas, del insulto más grotesco al neologismo más culto).

Se trata de la de Conspicious consumer:

1.conspicuous consumer



someone who purchases at locations for an underlying purpose of being seen. Buying the label not the look.
Someone who walks around with a Starbucks cup; Someone wearing a shirt with a very obvious logo (i.e.: ENYCE)

Parece muy ido de la olla, pero eso existe. Conozco a gente de esta. Y va mucho más allá de esta definición. Gente que escucha la música que se supone que debe gustarle. No necesariamente la música de moda. Sencillamente la que va con su personaje. Que compra como si alguien tuviera que estarlo mirando, incluso cuando está a solas. Que esta imbuido de unos patrones de comportamiento basados en una lógica sobre la estética de todo cuanto hacemos. En crearse a uno mismo. No como persona. Como personaje del juego.

De la misma forma que antes era la religión la que se colaba en nuestras camas y en nuestra intimidad para mandarnos incluso cuando no había nadie que nos mandara, ahora el nuevo espíritu es el consumir. El personaje que creamos. aquello que se supone que debemos ser para gustar a los demás. Para gustar a nuestro personaje. Para follar.
Esto es sólo lo que primero me ha venido a la cabeza. La presión ennervante y obsesiva del éxito. La imperativa furia de la carrera de consumo. Presiones por todas partes.
¿Somos libres? ¿Se sienten libres los niños de hoy en día?
Solo han encontrado otra forma de decirnos que es lo que debemos hacer.
Y esa es el consumo, usando el sexo como arma y múltiples armas que actúan de forma indirecta y forman el conjunto de los patrones de conducta e incluso de la ética moderna.

Pero luego pensad en otras cosas que creéis que pueden hacer que los niños enloquezcan.
Padres que no se cuidan de ellos por trabajar demasiado.
Desubicación y criminalidad por flujos de inmigración presionados por la pobreza de un tercer mundo al que le han robado todo.
Peleas constantes y sin sentido de unos padres insatisfechos con su vida que terminan en ruptura.
La exhaltación de la individualidad.
El ego como valor primordial.
Algo imprescindible para la sociedad de consumo.
Nuestro ego necesita más.

Tirad atrás en los problemas y oled donde puede estar la causa primera de muchos de ellos.
El inicio.
El nexo de unión.
Aquello que hace que, contra más "avanzamos" más niños se suiciden.

¿Por que antes no y ahora si?

¿Por que tantos niños están locos en los países desarrollados?

¡Noruega, vamos a pillaros en numero de suicidios, mamones!

O que se creían.

8 comentarios:

Aleix dijo...

Se m'ocorre que la causa del "antes no y ahora sí" pot no ser tan òbvia com proposes que és.

Se m'ocorre que podria haver un miler de possibles causes, i ni tu ni jo podem saber quina d'elles és la que realment n'és la causant.

Aquest em sembla un gran món horrible en el què viure, segons com... però ho diré fluixet, si no t'importa, perquè les teves queixes es sentin més fort (hem d'evitar que el món s'autocomplagui!).

J dijo...

Occam Razor, Aleix!

Per altra banda, la majoría de cops que sento a parlar sobre coses d'aquestes no es proposa el consum , el treball desenfrenats i la multiplicació desenfrenada de la nostra raça com la causa última, si no que es centren en multiples fenómens com si fossin fets aillats (s'enten, els pares no se qué, els valors morals no se cuantos)en comptes de relacionarho amb l''origen comú d'aquests.

El día que vegis que un telenoticies diu que que el sistema de consum es el culpable de quelcom m'avises.

Jo de moment l'únic que he vist es que cuan les coses van malament et recomanen que compris més.

Visca la huida hacia delante!

Aleix dijo...

El dia que les notícies diguin que el culpable és el consum la Coca-Cola canviarà el seu slogan a "No beba Coca-Cola".

Tothom escombra cap a casa, sí. I això ens du a la conclusió de... de què?

També he sentit arreu donar la culpa al consum (en el sentit que no ets una veu sonant en el buit, Pol), i no espero que aquests es plantegin "múltiples fenòmens" en comptes d'un "orígen comú" que, en fi, pot existir i pot no existir.

Així que jo diria que tot es queda en un: "Per què es suïciden els nens?", i queda tancat el cercle, mancat d'unes respostes que no tenim.


Pel que fa a la fugida cap endavant, potser és una metàfora poc encertada... Si fuges cap enrere vas directe cap els teus perseguidors!

J dijo...

Si, hi ha dues coses que m'obldava de dir en lúltim comentari:

1: es cert que saber-ho al 100% no ho podem saber. De la mateixa manera, he estat mirant-m'ho de més a prop i, seguint la tasa de suicidis a traves dels 40 paísos amb més suicidis del món, les suposades causes que donen els experts són cambiants de país en país i en alguns terrenys, més o menys obvies. Coses com dictadures i governs represius, guerres o a vegades ccoses més ancentrals, diguem de costum (la suicidada popular de les festes del poble). Algunes justificacions que es donen també en els països més desnvolupats van des del fred a la tenéncia d'armes de foc.
Haig de dir, també, que en aquests 40 paísos hi han forces extrems: O bé paísos molt rics, de l'ordre de finlándia, Japó, estats units i alemanya, i paísos molt pobres o amb problemes jevis que salten a la vista. En molts casos (No en tots, alguns arrastren fins i tot problemes pre-II guerra mundial) des de la pobresa o des de la riquesa, es poden veure papers claus en el sistema de producció, allá on els mecanismes de consum es mouen amb més rábia i força: En una banda el consum (paisos rics) i a l'altra banda la explotació (que causa un munt de guerres enmascarades i penuries en paísos "pobres"[senten de poca renda per capita]).
La questió es que els paisos mitjans, que encara no han estat envaits en sobremanera per ninguna de les dues bandes, i que es mantenen per un bastant cómode punt mig, no hi figuren gaire.
Suposo que cualsevol diría que la pobresa i la guerra i la penúria causen suicidi (Un segon! Com es que molts d'aquests paísos tenen un munt de recursos naturals de tot tipus pero la seva gent es mor de gana? OSTRES!) pero els paisos molt rics també? ostres tu, quina merda, no?



2: Quis canvis importants que podríen induïr al suicidi s'han donat a España? Fred, armes, dictadures? No. Em venen al cap uns cuants, i no, cap d'ells es "el consum" concret i com a activitat. No crec que cap nen es suicidi per anar a comprar (resultaríen coses molones) ni per no poder comprar en sí. Pero en la inmensa majoría d'elles (no en tots) tiro enrere i enrere en les causes i sempre em surt l'actual ordre de coses mundial, el sistema actual económic i de vida a nivell global: el consum i la producció a costa de tot, sense parar. Provaho amb les teves mateixes suposicions, tira enrere i enrere, i crec que et sortirán coses properes.
Per un moment fes un altre paper i abandona el teu escepticisme. Ningú no té per que adonar-se'n, sni no penses en veu alta. Potser veuras mes coses. Després, torna a ser tú i opina aquí com vulguis, pero abans obre't un moment.
Pot existir i no pot existir?
Hi han masses punts que es toquen. No crec que sigui cap relació de causalitat falaciosa.
Pensa-hi.




AH! I:

Sí mai no havía pensat en aixó de la huida hacia delante vist d'aquesta manera XD Per que faci l'efecte desitjat un s'ha d'imagnar que davant hi ha un precipici i que enfrontarse als seus perseguidors es la millor opció.

Aleix dijo...

Eh, un moment, jo no sóc escèptic! Sí, d'acord, dins meu, en comptes de consciència, hi ha una veueta que intenta que no em cregui res del que es dóna per sabut, però darrerament no li faig cas per pretenciosa. No és que vulgui mostrar-me escèptic respecte de res. Aquests comentaris s'han originat davant la meva inquietud no ja per la teva ràbia descontinguda, sinó per la manera en com m'ha semblat que sentenciaves amb seguretat coses que, em semblava a mi, no podies acabar de saber del tot.

D'acord, a Espanya ara els nens es suïciden per l'actual ordre de coses al món. Però tampoc crec que hi ha un altre temps que pugui fer de referència a Espanya perquè fos un "temps genial" en el que "tant de bo haguèssim viscut". Però suposo que s'hi suicidaven menys...

Per què? Per l'actual ordre de coses?

Quina bírria. Això dóna la volta i jo no arribo a entendre res, ni em satisfan les respostes.



(O sigui que... Huir hacia delante és suïcidar-se? Tot està relacionat!)

Robert dijo...

Había escrit un supercomentari pero am el genoll e desconectat el pc sencer. Em fa pal tornarlo a escriure, aixi que resumeixo.

Estic d'acord am aleix en que poden aver mil raons per un suicidi, mes tenin en compte que cada persona es diferen. Per aixo potser es arriscarse dir q es exclusivament degut al consum.

Pro jo m'arrisco i dic q si no es pel consum, es pel sistema de consum en que vivim, el sistema en general. Sempre hi ha casos varios pel suicidi (ex: amor, mort del ésser estimat, etc...). Pero estic casi segur que no son aquets casos els que fan que els numeros pujin.

Red Pèrill dijo...

JO de tu em suicidaria per no haver vingut dissabte.. (sento ser tan frívooooool, sento el teu cor bategaaaaaaaar (8)

Gandhara dijo...

de puta mare el post, m'agrada.
és veritat que cada cop estem tots més malalts o bojos. ser optimista no és gens fàcil.