Miracles psicomotrius
Ostres, si que fa temps que no postejo. He tingut una setmana agitada, amb uns quants reencontres, res a veure amb nazis com a la novel·la.
Ja feia temps que volia posar aixó, però no trobava el moment. Aquesta poesia de Pau riba expressa perfectament el desconcert que sento a l'enfontrar-me a un repte guitarrístic y la meva sorpresa al veure que, a vegades, el cos humá s'en surt. I també expressa, óbviament, un frikisme extrem i consumat.
Les Mans
Essent així com són
les mans
tan vastes i complicades
tan plenes de carpis i metacarpis
i dits
essent els dits tan llargs
i extensos
tan plens de falanges i falangetes
-ínes, ròtules i articulacions
tan plens de músculs
minúsculs
ungles, nirvis i tendons
i essent la guitarra com és
tan plena de cordes
ponts i clavilles
trastos, secrets i subdivisions
com podria mai arribar a tocar-la
sense cometre equivocacions?
Realment, no m'en sé a venir de com pot ser que tocar la guitarra sigui possible. Si ja costa que els dits índex es toquin les puntes entre ells si ho fas des de molt separat! La de complexos mecanismes mentals i sensitius que deuen haver-hi pel mig, i sense intervindre-hi nosaltres. Recordo al principi, quan colocar un sol dit sobre el traste correcte amb la posició de la má adequada i sense tocar les altres cordes era quelcom, diguem, impossible.
Vist a Viu la Poesía.
Ja que hi som, sabíeu que l'únic día en que he mencionat a Pau Riba en aquest Blog (a part d'avui) va ser el día amb més visites? I aixó que també era el post més curt que he fet mai.
Clar que desde llavors, he tingut també les xifres més baixes de visites per día.
